Nacionalisme castellà

Espanya és un Estat a von han conviscut petites nacions amb es seus trets diferencials, totes elles diferents p'es seu paisatge, costums, cultura popular, gastronomia, llengua, però davant de tot sempre ha prevalescut s'esperit hispànic que se fonamenta a una pertanyença a un ordre superior que provè de sa Hispània romana d'es qual provenen ses llengües hispàniques, exceptuant es basc,
i sa nostra fe: es cristianisme. Per això des de fa molt de segles encara que mantenint disputes permanents, han assolit importants fites històriques com sa Reconquesta contra sa dominació islàmica d' Hispània i sa conquesta i col·lonització de grans superfícies arreu d'es món: Amèrica, Filipines, arxipèlags de s' oceà Pacífic com ses Carolines, Guam o Palau, etc. Quan hi ha hagut una unió de forces, no hem tingut rival, ni anglesos, ni francesos, ni cap nació ha gosat fer-mos pessigolles, però malhauradament aquests temps que semblen tan llunyans s'han esvaït com es sucre a un cafè calent.

Des d'es segle XIX amb es triomf de ses idees de sa il·lustració i d'es liberalisme, sa nostra tradició cristiana catòlica ha desaparegut gairebé sense deixar-ne rastre. S'element substancial de tota societat que és sa religió que omple es cors d'es homos i mos donen s'aliment espiritual a passat tristament a sa història. Aquells termps a von bascos, extremenys, andalusos, aragonesos, catalans treballaven per expandir sa hispanitat arreu d'es món, i col·laboraven a totes ses empreses han desaparegut. Amb sa victòria militar de sos exèrcits liberals davant ses tropes carlistes va dur a n'es trencament de s'estatus quo que existia fins aleshores a von se respectaven es furs tradicionals i ses peculiaritats de tots sos territoris hispànics, per imposar un model centralizador castellà dirigit des de Madrid, que persegueix de forma obstinanada sa unificació legal, cultural, educativa de ses espanyes. Des d'es 1839 i amb s'arribada a n'es poder de sos liberals Espanya s'ha endinsat en un procès històric de degradació permanent a von s'han perdut es valors catòlics en nom d'un fals espanyolisme, perquè no hi ha política més antiespanyola que sa destrucció de sos diversos pobles que conformen Espanya.

Aquest nacionalisme castellà emergen arran d'es segle XIX, però que se trobava en estat embrionari ja des de sa pujada a n'es poder de s'usurpador i traïdor a sa nostra pàtria Carles I d'Espanya i V d'Alemanya, és culpable directament de sa pèrdua d'es Rosselló a s'any 1659 i de Portugal, tot això degut directa o indirectament a sa mala gestió de monarques autoritaris amb seu a Madrid que volien espoliar fiscalment a tots sos territoris hispànics per mantenir costoses i permanents guerres buidant ses arques de s'erari públic.

Amb es liberalisme dominant a s'esfera pública, econòmica i social mitjançant sa Constitució de 1978 a von s'esborra tota sa nostra herència catòlica i hispànica, s'ha creat un model d'Estat-nació a n'es qual s'està procedit a una uniformització cultural de sos espanyols sota es dogma d'es nacionalisme castellà. Aquelles persones que cínicament se nomenen constitucionalistes o espanyolistes, realment lo que cerquen és sa destrucció de totes ses llengües espanyoles exceptuant es castellà, mitjançant poderosos mitjans de comunicació: SER, COPE, EL MUNDO, ABC, televions públiques i privades, estructures religioses com s'OPUS DEI que són sa punta de llança d'es nacionalcatolicisme castellà i persegueix sa destrucció de ses estructures religioses d'aquells territoris amb sensibilitats diferenciades com Catalunya o País Basc.
Aquells que defensen sa imposició a qualsevol preu d'es castellà arreu d'Espanya generant un genocidi lingüístic contra sa resta de llengües espanyoles: basc, català, gallec, no són espanyolistes i no cerquen cap benefici cap a n'es poble espanyol, només volen castellanitzar-mos.

Aquests fanàtics castellans defensen amb un cinisme aberrant es bilingüisme, però realment ells entenen que bilingüisme és ponderar és castellà davant ses altres llengües cooficials. Si per exemple a un comerç tota sa retolació està en castellà, llavors no fan cap queixa ni diuen res, perquè es castellà hi és present, ara bé, quan hi ha un cartell a von només aparèix es català, per exemple, llavors xerren d'imposició lingüística i d'opressió contra sa població castellanoparlant, i això és immoral, aberrant i pur cinisme. Jo som catalanoparlant amb sos meus trets diferencials perquè som mallorquí, i som tant o més espanyol, que tota aquesta gent que s'autodenominen constitucionalistes.

Sa criminalització d'es diòxid de carboni

Durant es passat segle XX a Europa i a n'es món occidental i desenvolupat en general ha anat sorgint una major consciència social de sa problemàtica mediambiental, a conseqüència d'una realitat objectiva: destrucció de gran part de ses masses forestals a àrees ecuatorials i tropicals com a n'es arxipèlag indonesi o ses masses boscoses de s'Amassones, i això està produint sa desaparició d'hàbitats per a moltes espècies animals i vegetals. També és molt preocupant es risc d'extinció de moltes espècies de peixos per culpa de una sobreexplotació pesquera que no respecta gens ni mica es cicles biològics reproductius de ses espècies.

Però també és cert que paral·lelament a aquest problemes que són objectius quantitativament, han sorgit una aparent preocupació creada artificialment per obra i gràcia d'es mitjans de comunicació de masses, ses castes polítiques, falses organitzacions no lucratives i poders econòmics transnacionals per crear alarmisme social i així crear unes coartades per difondre desinformació i poder injectar i desviar grans quantitats de diners a tot tipus d' organitzacions i empreses públiques per crear nous bens malament anomenats ecològics.

Per desviar s'atenció de sa ciutadania devers es problemes reals mediambientals que mos afecten directa i indirectament: desaparició de masses boscoses, perill d'extinció de nombroses espècies animals i vegetals, risc de desaparició de glaciars, esfondrament de ses masses de gel d'es pols nord i sud, proliferació indiscriminada d'abocadors il·legals perquè sa nostra societat consumista i hedonista malbarata es recursos que són limitats, es poders fàctics i sa casta política dirigent han trobat a un enemic perfecte, a un cap de turc, a n'es qual se li pot culpar de tots es mals de sa nostra vida: es diòxid de carboni o CO2.

Es diòxid de carboni és un gas ja no només important, sinó que es fonamental per a s'existència de sa vida, ja que es CO2 és necessari perquè es procès de sa fotosíntesi es pugui produir: ses plantes necessiten consumir CO2 per general entre d'altres substàncies O2, un gas que mos permet respirar i estar vius. Es diòxid de carboni és present a s'atmosfera des de s'inici de sa formació d'es planeta Terra i intervé en nombrosos processos químics que permeten s'existència de sa vida. Sense aquest gas, es planeta Terra seria un territori inhòspit i sense vida.

Es curiós que des d'es plànol mediàtic s'estigui criminalitzant ses emissions de CO2 a s'atmosfera, quan hi hi gasos molt més contaminants i que afecten en major grau a sa destruccióde sa capa d' ozò com per exemple es bromur. També es CFC són molt perillosos perquè destrueix sa capa d'ozò que impideix s'entrada massiva de radiació ultraviolada i que permet s' habitabilitat de sa Terra. També són gasos molt perjudicals p'es medi ambient es sofre, clor o es monòxid de carboni que afecten molt més a sa natura, com per exemple es sofre a s'atmosfera contribueix a que se produeixi pluja àcida que perjudica sa massa vegetal perquè la crema, literalment.

Darrera d'aquesta lluita contra el CO2 per "protegir" es medi ambient, hi ha importants interessos econòmics d'empreses ficades en es negoci de ses anomenades energies renovables, que contribueixen a sa demonització d'aquest gas per tal de que no se construeixin plantes de carbó per produir energia elèctrica perquè amb es carbó es produiria electricitat a un preu menor, en comparació amb es preu de produir un quilovati amb aerogeneradors i panells solars que són caríssimes i que no funcionen a un mercat energètic liberalitzat i necessiten de sa subvenció constantment per poder funcionar, beneficiant a més a un reduit grup d'empreses con per exemple Acciona Renovables i Iberdrola Renovables. Espanya té en el seu subsol grans quantitats de carbó encara sense explotar i amb ses noves tecnologies existents es carbó se pot tractar de forma més neta que no pas fa cinquanta anys. A més amb sa coartada d'es diòxid de carboni ses administracions públiques es permeten pujar impostos sobre es carburants posant com a escusa que es CO2 perjudica es medi ambient o que no és ecològic. Sembla que s'identifica es CO2 com es nou Satan o Lucifer que s'ha de destruir a qualsevol preu sense que des de sa casta política dirigent, es mitjans de comunicació o es poders econòmics transnacionals se vulgui crear un debat objectiu i realista d'es autèntics problemes d'es medi ambient.

Sa perversió d'es llenguatge

Es mitjans de comunicació de masses mitjançant tots es mitjans a n'es seu abast: televisió, ràdio, internet, premsa escrita, han aconseguit crear una realitat virtual creant desinformació d'es fets reals i així creure a sa ciutadania que està rebent informació objectiva de tot allò que mos envolta.
Han contribuit des de sa segona meitat d'es segle XX a manipular ses ments de ses persones creant una realitat paral·lela i fer-mos creure que allò que diuen és una veritat inqüestionable.
Especialment des de sa televisió mos envien informacions en format audiovisual amb tècniques hipnòtiques que mos enganxen davant sa televisió durant hores absorbint imatges i sons sense que es nostre cervell se pugui defensar, que ja aquests missatges mos arriben directament a ses vísceres d'es cervell, destruint sa nostra capacitat de raonament. Per tant mos trobam indefensos davant aquest bombardeig permanent d'informació/desinformació que han destruït ses nostres defenses i filtres intel·lectuals.

Sa contundència d'es nous mitjans de comunicació, especialment sa televisió ha banalitzat ses nostres ments i mos impedeixen pensar i actuar com persones adultes, i mos guiam per impulsos emocionals per mitjà de reflexos com feia es ca de Pavlov. Sa televisió ha destruït sa autonomia personal i s'esperit crític i sa persona que no raona per sí mateixa se converteix en un esclau i deixa de ser un ciutadà. Això condueix cap a una degradació de sa nostra societat i de sa civilització occidental, perquè ses societats de ses civilitzacions occidentals modernes se fonamenten en uns drets inalienables de tota persona i d'aquest drets se tradueixen en sa llibertat de sa persona per poder pensar per sí mateixa, poder triar, poder decidir es seu destí. Però com va expressar es gran filòsof Karl Popper: sa televisió destruirà sa nostra televisió. I això és absolutament cert.

Sa televisió, sa ràdio o internet, amb s'objectiu de destruir sa capacitat de raonament personal se serveix d'un discurs pseudomoral amb un llenguatge ple de tòpics, anatemes, clitxès per tal d'estigmatitzar a tota persona o organització de caràcter subversiu que no comulgui amb rodes de molí d'es pensament únic auto destructiu de relativisme moral que està destruint sa nostra civilització occidental i que està dirigit per grans corporacions transnacionals i es poder jueu-masònic. Aquest mitjans han imposat una dictadura mediàtica creant una realitat paral·leta i confonent a sa població perquè no pugui raonar per sí mateixa. Com abans he esmentat, aquesta dictadura mediàtica fa servir tot tipus de tòpics, etc. com per exemple per criminalitzar a totes ses persones o organitzacions que critiquen enèrgicament ses polítiques d'immigració de sa casta política parasitària es poder mediàtic fa servir tot tipus de termes que no obeeixen a sa realitat objectiva però que són fàcilment assimilables emocionalment per ses persones, com per exemple: feixista, nazi, ultradreta, franquista, xenofobia. Quan, objectivament, qui defensa sa seva terra ni és racista ni xenòfob, sinò patriota. Això mateix succeeix amb totes aquelles persones i col·lectius que denuncien ses polítiques en pro de s'avortament que són un crim. Es polítics amb s'ajuda d'es poders mediàtics titllen d'ultradreta, ultraconservadors, retrògradors a ses organitzacions que defensen sa vida d'es no nascut, que és una obvietat i que per altra banda no hi ha res més progressista que defensar sa vida humana.

S'Autèntic holocaust

Sa majoria de noltros quan escoltam sa paraula holocaust mos arriba a n'es cap sa hipotètica mort de sis millions de persones jueves assassinades p'es règim nacionalsolialista d'es Tercer Reich. És evident que si sa gran majoria de mitjans de comunicació i poders fàctics repeteixen sistemàticament aquest fet, això amb es pas d'es temps s'acaba convertint en un dogma de fe, allò que no se pot qüestionar perquè és una veritat inqüestionable. És normal identificar es terme holocaust amb sa suposada mort de sis millions de jueus.

Aquesta dictadura mediàtica no mos permet tenir capacitat per raonar amb més profunditat aquest tema, que malhauradament s'ha convertit en tabú social. De fet qüestionar aquest qüestionable holocaust té conseqüències socials pernicioses per a totes aquelles persones que tenen es coratge de fer una crítica a sa versió oficial i qüestionar ses dades que han imposat ses màfies polítiques i mediàtiques que se troben sota es servei d'es poder jueu. Per això, sembla que estam obligats a considerar es terme holocaust amb es fets que varen succeir a sa darrera guerra mundial, holocaust=sis millions de jueus morts per culpa d'Adolf Hitler.

No estic gens d'acort amb aquesta posició que considera s'hipotètic holocaust jueu com un dogma i mos fa oblidar que realment hi ha hagut un autèntic holocaust en es segle XX, que es s'holocaust armeni, que va ser una de ses majors atrocitats que s'han comès contra es poble armeni que cercava s'extermini d'aquesta comunitat nacional. Aquest extermini va ser dut a terme per s'Imperi Otomà sota directrius d'es règim musulmà per esborrar d'es mapa es poble armeni que a més eren cristians, lo qual és una mostra, una altra més, de s'odi visceral que té sa comunitat islàmica d'exterminar es cristians.

Es règim d'Estambul -Constantinoble p'es cristians- aprofitant es conflicte bèl·lic de sa I Guerra Mundial va acusar a sa població armènia de col·laboració amb ses forces britàniques i de ser una mena de cinquena columna contra es règim d'es Sultà i va aprofitar es cas per iniciar es procés d'extermini contra es poble armeni, i va començar un procés de liquidació començant p'es caps intel·lectuals i que podien influir cultural i políticament contra es Règim, i posteriorment va començar un genocidi sistemàtic contra sa massa social armènia.

Aquest genocidi ho van planificar fil per randa, primer con abans he esmenat, assassinat es caps intel·lectuals, posteriorment executant es varons adults perquè aquests eren més perillosos perquè podien fer servir armes. Quan només quedaven ses dones i al·lots, els ficaven dins trens o en camions, o pitjor encara obligant-los a fer grans rutes a peu fins trobar-se ben endins d'es desert, i els hi deixaven tot sols sense menjar ni beure fins que se morissin de gana.

Ses xifres de sa quantitats d'armenis assassinats és variable però oscil·la entre 1 milió i 1 milió i mig. Ses autoritats turques de sa República d'Attaturk sempre han negat sistemàticament que s'hagi comès cap genocidi contra sa població armènia. Quan va acabar sa I Guerra Mundial sa comunitat internacional no va voler saber res d'aquest genocidi, començant p'es Estats Units que volien un aliat lleial a Orient Pròxim per contrarestar es poder soviètic i a Europa es mitjans de comunicació no han fet, ni de bon tros, una feina efectiva de comunicació perquè se pugui conèixer sa veritat d'aquell espantós genocidi comès per musulmans contra cristians.

És una indignitat i una aberració sa postura de sa immensa majoria de mitjans de comunicació evitant informar a s'opinió pública de s'holocaust armeni, així com sa casta política europea que no vol saber-ne res per interessos geopolítics de caire econòmic oblidant que els armenis són un poble cultural i racialment europeu i que està oblidat. Europa, almanco fins ara, té una cultura de tradició cristiana i encara que sigui només per això s'ha de fer un acte de justícia històrica i no permetre que s'holocaust anticristià comès p'es turcs musulmans quedi amb absoluta impunitat.

Aeroport sense banderes

A s'aeroport de Palma de Mallorca (PMI) des de fa molt de temps s'ha arrelat es costum de no posar ses banderes oficials als màstils que se troben just davant de sa nova terminal i això apart de ser una aberració perquè és una atemptat contra sa identitat nacional és il·legal, ja que com a a instal·lació pública, un aeroport té s'obligació leal de tenir ses banderes, com a mínim s'autonòmica i de s'Estat Espanyol.

Però sa realitat és diferent dins aquest aeroport perquè per lo que sembla a s'equip gerent no els importa gens ni mica que ses banderes oficials estiguin onejant. Desconec personalment ses causes però com a ciutadà mallorquí vull veure ses banderes aferrades a n'es màstils de sa nova terminal, i si és gerent de s'aeroport no vol posar-les perquè té vergonya de mostrar un símbol bàsic d'una nació o té problemes polítics de qualque mena i no vol respectar sa legalitat vigent per tant ses autoritats administratives ja siguin municipals, autonòmiques o de s'Estat haurien d'actual enèrgicament i de forma diligent destituint els responsables de sa gerència de s'aeroport mallorquí i a més s'Estat ha de fer servir sa fiscalia per actuar contra aquest fet que degrada moralment a una societat.

Sa degradació d'una societat se deixa reflectir a molt d'àmbits, però quan ses institucions cometen es delicte moral i legal d'amagar ses banderes vol dir que hem arribat a lo més baix que hom pot caure, perquè ses persones que formam part de Mallorca, ses Illes Balears i Espanya mos sentim desfets i alhora enrabiats quan ses institucions que són es primers agents en donar exemple a sa societat d'es compliment de sa llei no respectant lo disposat als articles 4 i 9 de sa Constitució Espanyola de 1978.

Ses banderes indiquen visualment que pertanyem a una societat diferenciada i pròpia, quan aquests símbols són amagats una persona deixa de ser conscient de que forma part d'una nació, i això és molt trist perquè perdem sa nostra identitat nacional i mos ficam dins un magma global siguent part d'un cos unitari a von ses diferències desapareixen. Veure onejar ses banderes a sa primera instal·lació de Mallorca que canalitza es tràfic que entra i surt de Mallorca fa veure a sos forasters que això és Mallorca i ses Illes Balears i que tenim identitat pròpia i això fa que sa gent de fora mos tengui més respecte i no mos tractin com un drap brut.

Sindicats subvencionats

Durant es Règim Franquista, es sindicats formaven orgànicament part de s'estructura de s'Estat. Se nomien sindicats verticals i depenien de s'administració franquista. Per tant S'Estat monopolitzava s'acció sindical dins es món laboral. Aquestes organitzacions sindicals estaven fortament estructurades dins un funcionament de caire piràmidal i de dalt cap a baix. Es seus membres eren part de s'administració franquista i majoritariament eren membres de sa família falangista. Totes ses relacions laborals entre empresaris i treballadors se feien amb sa mediació d'es sindicats verticals. Qualsevol problema de caire laboral que hi sorgís entre s'empresari i es treballador era tractat p'es sindicat vertical que negociava directament amb s'empresari. Es treballadors no tenien dret de vaga, però tenien més protecció laboral que avui i s'empresari no podia fer-lo fora capritxosament.

Després de sa mort de Francisco Franco Bahamonde s'any 1975 i amb sa proclamació de sa nova Constitució de 1978, varen ser eliminats es sindicats verticals perquè eren part orgànica de s'Estat. Llavors es varen legalitzar es sindicats nomenats de classe o horitzontals que al manco teòricament eren institucions independents d'es poder polític amb una estructura i funcionament suposadament democràtic i que a més s'havien de finançar amb es recursos propis, es a dir amb es doblers de ses quotes de sos afiliats d'es sindicat. Això, per a qualsevol personal que tengui un mínim coneixement d'es funcionament d'un sindicat -en major o menor grau- sap que es anomenats sindicats de classe no representen a cap classe social, sinó es seus propis interessos corporatius de ses èlites, sense que els importi gaire es benestar d'es treballadors en es seu conjunt.
Es sindicats han esdevingut en organitzacions pseudomafioses corporativistes, hermètiques, antidemocràtiques, a von unes cupulocràcies prenen totes ses decisions i no hi ha democràcia interna per triar es càrrecs importants de s'estructura.

Especialment es cas de sindicats a nivell de s'Estat com Comissions Obreres i Sa Unió General de Treballadors representen casos d'especial aberració contra sa dignitat d'es treballador, perquè lluny de defendre'ls són sa seva major amenaça. Avui, gràcies a sa casta política parasitària que mos governa, independent d'es color polític, tenen accés a n'es pressupost públic de totes ses administracions perquè es polítics els hi han donat un tracte de discriminació positiva i d'un evident favoritisme, i fruit d'això, es sindicats perceben doblers públics per sa representació sindical a ses empreses, per a cursos de formació que serveixen per augmentar es comptes corrents de sa casta sindical, i a més cobren doblers per anar a foros, congressos, reunions amb es governs. Es sindicats no només reben molt de doblers públics -d'es nostros impostos-, sinó que han rebut un gran nombre d'edifics que formen part d'es Patrimoni Nacional de titularitat Estatal que no paguen ni tan sols es lloguer, mentre que sa resta de ciutadans hem de pagar es lloguer o una hipoteca si volem tenir un sostre i viure baix un pont. Amb tot això sembla que es sindicats verticals no hagin desaparegut i simplement hi ha hagut un relleu d'es antics sindicats verticals d'es Franquisme per un nou model de sindicalisme aparentment, només aparentment, amb una estructura i funcionament horitzontal, però que continua tenint un lligam molt estret i que a vegades sembla que aquest sindicats de classe formin part de s'estructura de s'Administració Pública perquè econòmicament depenen d'es polítics.

Aquest privilegis de sa casta parasitària sindical no és viable per un funcionament òptim d'un Estat. No se pot mantenir a tant de paràsit vivint d'es pressupost públic: subvencions, apropiació d'edifics públics de Patrimoni Nacional, pels quals ni tan sols paguen lloguer, a més dels aproximadament 270.000 liberats sindicals que hi ha Espanya, que mos costen molt de milions d'euros que pagam es contribuens religiosament. Si volem que sa nostra societat comença a tornar a recuperar s'energia i vitalitat d'es passat es fonamental que hi hagi una important disminució de despeses de sectors improductius i que són paràsits que viuen de sa feina i impostos que pagam sos treballadors. En coherència amb un sindicalisme que sigui veritablement defensor d'es treballadors, modern i independent d'es poder polític, es sindicats han de sortir d'es pressupost públic, i que aquets se financin a partir de ses quotes d'es seus afiliats.

Un d'es problemes més greus de caire socioeconòmic de s'Estat Espanyol és sa brutal pressió fiscal que afecta terroríficament a ses classes mitjanes i baixes especialment. A Espanya en es darrers anys totes ses administracions, especialment ses corporacions municipals han pujat escandalosament sos impostos: impost de béns immobles, impost de vehicles, taxa d'incineració, guals permanents. A més ses darreres pujades de preu de béns bàsics com s'energia elèctrica o es gas ha fet malbé s'economia de moltes famílies. Tot això és degut a s'instint depredador de sa casta parasitària que necessita ingents quantitats de doblers per pagar a sos paràsits -cada dia en són més-. Per tant una baixada d'impostos només serà possible si es paràsits surten d'es pressupost públic.

Cristianisme i Europa

En un món globalitzat socialment, econòmicament, culturalment, mos trobam amb es perill de sa pèrdua d'identitat nacional d'es pobles perquè tot s'està fusionant a gran velocitat. Totes ses nacions, pobles, civilitzacions se varen formar tempos enrera a n'es voltant d'uns elements identitaris propis diferents d'es altres. Lo que avui coneixem per Europa era a n'es període antic un conjunt de pobles que tenien pocs lligams entre sí, però que poc sa cultura grega i llatina va fer que sos diferents pobles de s'actual Europa comencessin a tenir elements d'una identitat comú.

Pels grecs i romans no existia sa idea d'Europa; es grecs tenien consciència de pertànyer a un bloc polític i cultural nomenat Hèlade i es pobles que se trobaven fora d'aquest espai eren bàrbars -estrangers-. Pels romans existia sa seva civilització dins d'es limes, ells se consideraven romans, no europeus, i igual que els grecs aquells que vivien fora de ses seves fronteres polítiques i no s'havien romanitzat eren bàrbars, estrangers que no havien assolit el seu grau de civilització -per tant eren pobles inferiors-.

A s'actual Europa se va mantenir sa dualitat cultural llatina i grega, sense que ses institucions ni es poble tingués consciència de pertànyer ordre cultural superior. S'element clau, sa llavor, que va iniciar es procés d'unificació cultural i que va començar a cohesionar a ses societats dels diferents pobles, va ser es cristianisme, que per damunt de ses diferències geopolítiques, econòmiques o socials va ser es bressol de sa identitat europea.
Es cristianisme va heredar sa cultura llatina i grega i va fer una fusió i va permetre enllaçar es món antic amb es període medieval perquè va recollir sa civilització antiga i la va mantenir viva en un període fosc que coincideix amb sa desaparició de s'Imperi Romà d'Occident -476 d.c.-.
Es cristianisme va fer bon ús de ses institucions que va heredar de Roma i va evitar que sa nostra civilització entrès en un període de foscor i de caos institucional. Ses institucions romanes no van desaparèixer sinó que varen patir un procés de mutació, lo que va permentre s'orde social. Afortunadament es cristians varen ser s'enllaç entre es món antic i es període medieval.

Durant es període de sa Baixa Edat Mitjana se produeix s'evangelització total de ses societats integrades en es blocs llatí i grec i se produeixen missions per evangelitzar pobles bàrbars de lo que avui és es centre i nord d'Europa. Ses institucions de s'església fan possible que ses societats avancin i s'aparició d'un nou ordre polític lligat estretament amb s'Església; sense aquesta difícilment haguéssin aparegut Estats políticament viables, com per exemple es Regne Visigod a sa Península Ibèrica que gràcies a s'Eslésia va ser un dels Estats més avançats jurídicament, culturalment i econòmicament, fins que els invasors islàmics varen anquilar sa civilització cristiana s'any 711.
Durant es seglesVIII i IX, tota s'Europa occidental i s'Imperi Romà d'Orient estaven cristianitzades i es poble, s'aristocràcia, i prínceps començaven a ser conscients que més enllà d'es seus dominis territorials, formaven part d'un bloc geopolític superior i figures com Carlemagne entenen que representen un ordre moral superior, no polític sinó espiritual i que han de representar i defendre unes idees i un model de societat enfront d'altres societats no cristianes i que han de combatre a sang i foc amb s'islam per defendre sa identitat europea que se fonamenta en s'ordre natural emanat de Déu.

Des de Bizanci fins a Astúries, lo que mos uneix és sa cristiandat enfront s'enemic de sa fe que es s'islam, que vol destruir es territori cristià i imposar s'alcorà i sa sharia. Els poderosos tenen clar que formen una unitat territorial. Per això ja en aquest període històric, podem xerrar d'Europa com idea i realitat històrica sense cap mena de dubte.

S'Església ja sigui catòlica, ortodoxa, protestant, copta, és cristiana i sa cristiandat ha estat un dels fonaments que ha permès unificar a persones i nacions i que ha posat ses bases de s'autèntic progrés de sa humanitat. Si no hagués estat p'es cristianisme, es model institucional, jurídic, cultural d'es món grecollatí hagués desaparegut i ara els europeus seríem part d'es món islàmic i lo que ara se conèix com Europa, s'anomenaria d'una altra manera i estaríem envoltats de mesquites i escoles coràniques.

Es cristianisme és i ha estat es fil conductor de s'actual idea d'Europa i ha permès sa formació de ses nacions amb sa seva identitat nacional, però de d'es segle XVIII amb s'aparició de sa Il·lustració que propugna sa internacionalització de sa raó i d'uns hipotètics drets de s'home, propagant idees liberals que condueixen cap a sa destrucció d'es pobles perquè esborra ses nostres arrels cristianes de sa nostra ment mitjançant una secularització de ses nostres societats.
mos trobam que es fil conductor de sa nostra identitat humana se troba en risc de mort.

Des d'es segle XVIII, Europa s'està descristianitzant, perquè això se considera part d'un procés que mos ha de dur cap a una societat moderna, trencat amb es passat. Sa pèrdua de sa nostra identitat cristiana és un autèntic desastre perquè això suposa un trencament injustificat i absurd amb amb un model social mil·lenari i que ha funcionat adequadament, amb períodes més o manco foscos, i que mos ha identificat com a unitat cultural. Es procés de secularització radical engegat amb força en el segle XIX, per polítics i sectors social anticlericals que culpen a n'es cristianisme dels problemes socials i polítics. Els enemics de sa Creu tenen un nom: liberals, i aquest moviment està destruint sa identitat europea, que tanta feina i temps ha costat.

Fins ara, sa població europea i paneuropea tenia molt clar que s'element substancial d'Europa era es cristianisme, però ses noves generacions d'europeus han estat víctimes dels enemics d'es cristianisme: maçons, marxistes,etc. Sa nostra societat s'està llançant p'es precipici donant-li s'esquena a 2000 anys d'història, i això no se pot tolerar de cap manera. Es trist escoltar sobretot sa gent més jove que considera que es cristianisme forma part d'es passat, un passat fosc, destructiu, maligne; aquestes són víctimes de s' "èxit" d'es liberalisme que mos ha dut cap a sa "modernitat". I això és absolutament fals, es liberalisme està destruint es cor d'Europa i arruïnant sa nostra herència cultural mil·lenària. Hem de sentir orgull d'es nostro passat com a cristians i defendre es nostre model social cristià que és es fonament d'Europa.